De la Matagalls a la Pa amb Tomàquet

Francesc Buxeda
Francesc Buxeda. Foto: David Rueda

Cada setembre m’examino. La meva tornada particular al curs laboral passa per una explosió de creativitat emprenedora i una autoexigent prova física, per testar com estic a tots nivells.

El primer test l’avaluen els meus clients que són els qui avalen les propostes i estratègies que els faig per encarar les noves campanyes promocionals de comunicació i màrqueting. Del segon, fins ara, se n’encarregava la travessa de resistència Matagalls Montserrat, de 83 quilòmetres i prop de 5.800 metres de desnivell positiu, posant a prova les meves aptituds físiques i mentals.

Per mi tornar a superar de nou l’exigència d’una ultra com la Matagalls m’esperona a fer front a qualsevol repte de la vida fins a l’edició següent.

Us podeu imaginar doncs la desempara que vaig sentir quan després de la quarantena els organitzadors van decidir suspendre aquesta prova -que enguany s’hauria celebrat curiosament el cap de setmana del 12 i 13 de setembre-. Perquè ja no era el fet en si de participar-hi, si no tota la preparació prèvia de tres mesos organitzant els entrenaments, els àpats, el descans, les meditacions, les vacances de l’agost a la muntanya, recuperant els bioritmes naturals… I, també, la fidelització a aquest ritme de vida un cop superada la travessa amb la força d’esperit que et dona haver aconseguit el teu objectiu gràcies a aquesta preparació, que no és res més que un estil de vida.

Aquest any ja havia assumit que hauria de buscar alternatives imaginatives a aquest trencament vital i que haurien de passar per altres reptes no tan exigents… Fins que al juliol passejant per la plaça Farners del meu poble em vaig haver de fregar els ulls dues vegades quan vaig veure de lluny un cartell on s’hi veia una noia en ple descens del Turó del Vent amb el castell de fons.

La primera sensació que vaig tenir va ser que era un error, que s’havien equivocat. Però m’hi vaig anar apropant amb una barreja d’incredulitat i d’il·lusió infantil, fins a comprovar que els de Fast Competició havien reorganitzat la Pa amb Tomàquet perquè es pogués córrer el 13 de setembre -el mateix dia que la Matagalls!-. Era un cartell actual, l’any era el correcte, la pàgina web estava actualitzada, encara sense la normativa per fer front a la conjuntura actual, però els meus bioritmes em tornaven a demanar marxa.

Tot i això, faltaven encara dos mesos per la prova, i em vaig proposar apuntar-m’hi de cara al setembre pel què pogués ser. Però el cap ja anava rumiant quina distància volia córrer, si 11, 21 o 41 quilòmetres, quins entrenaments hauria de fer en conseqüència… Tot s’activava de nou i una sensació de benestar i normalitat tornava a imbuir-me.

Passa’t l’agost, em vaig apuntar a la mitja marató, la Trail, amb molts metres de desnivell positiu -un “trencacames” com em van dir els de l’organització-, repte suficient per posar a prova el nivell al qual m’havia estat entrenant els últims mesos.

Us podeu imaginar que la meva il·lusió era màxima perquè, com la majoria de participants, aquesta era una nova oportunitat de tornar a la normalitat profilàctica a la qual desgraciadament ens estem acostumant, per a poder gaudir de l’esport de competició a la muntanya. Però també perquè era l’excusa perfecte per conèixer encara millor la riquesa de l’entorn del poble on han acollit la meva família amb tanta estima des que fa poc més d’un any vam decidir tancar una etapa molt fructífera a Barcelona.

Un entorn natural amenaçat per un nou projecte d’amarga cicatriu de molt alta tensió al cor de les Guilleries, que els de No a la MAT Selva -entre els quals m’hi compto- amb el suport també d’entitats com la que organitza aquesta cursa, miren d’evitar conscienciant tothom que en cal la derogació definitiva. L’esport a la natura i les torres elèctriques de 70 metres d’alçada -just per on passa el recorregut de la prova- són incompatibles, perquè representen l’agressió més greu que es pot fer a un territori, hipotecant de per vida qualsevol iniciativa respectuosa amb el medi ambient tant si és esportiva com si no.

I arriba el dia, diumenge a les 8:10h em marquen la sortida, amb totes les mesures preventives pertinents, que simbolitzen l’esforç descomunal i d’agrair que han hagut de fer els de Fast Competició per a poder celebrar la prova amb garanties. Si, ja de per si, un tret de sortida professional amb speaker inclòs és emocionant, us podeu imaginar en aquest cas com es van multiplicar les meves sensacions per tot el que us he dit fins ara.

Explicar-vos que em va passar pel cap durant els 21 quilòmetres següents em duria a una altra escrit d’aquest estil, que no descarto escriure. Però si em quedo en el moment de l’arribada, sí que us puc avançar que el nivell d’exigència física de la Pa amb Tomàquet és proporcionalment molt similar a la de la Matagalls i, per tant, les meves expectatives totalment satisfetes.

I vitalment, que és pel que m’agrada córrer amb contacte amb la natura, ha estat la dosi d’energia necessària per carregar les piles per iniciar un altre curs on m’he tornat a examinar amb bona nota.

Francesc Buxeda i Aliu
Periodista

Sigues el primer/a en comentar

Respon

Tu dirección de correo no será publicada.


*


*